Diari de Girona
Dominical
Paco Cerdà
21/08/2011
Dominical
Paco Cerdà
21/08/2011
L’últim explorador
El valencià Miquel Silvestre, que va abandonar una plaça de registrador de la propietat per
trobar la inspiració literària, inicia un viatge amb moto de 18 mesos entre Espanya i Alaska rere
el rastre dels grans aventurers espanyols; ja ha recorregut 67 països i reivindica l'èpica del viatge.
Aquesta és la història d’un registrador de la propietat, número u de la seva promoció, que quan s’afarta del «magma de comoditats que va devorant la seva capacitat de somieg i fent la seva vida cada vegada més grisa», decideix penjar el vestit d’una professió d’èxit per canviar-lo pel d’un aventurer a la caça de la Idea de la novel·la perfecta. Després de tres anys perseguint l’anhelat argument, aquesta ambició literària l’ha convertit en un viatger que ha recorregut 67 països en solitari sobre una moto que ja va pels 100.000 quilòmetres al comptador. És la història de Miquel Silvestre (Dénia, 1968), que el 15 d’abril del 2008 va decidir agafar les regnes de la seva vida i va emprendre el seu primer viatge. Diu que quan se li acabin els diners tornarà a la seva plaça de funcionari, una feina que, encara que no l’omple, li ha permès estalviar i demanar una excedència que li ha obert les portes al seu somni.
Malalt de literatura, se’n va anar a la Toscana per ser l’únic paratge del món que Josep Pla hauria salvat del foc. La BMW GS 1200 que carregava al vaixell i el viatge italià eren l’excusa: ell només anava a mirar la gent i a descobrir nous paisatges mentre esperava l’arribada de la gran idea d’aquest llibre que, després de tres novel·les i alguns contes publicats amb escàs eco, el consagressin –aquest cop sí– a l’Olimp de les lletres. Però la Idea, després de quinze dies a la Toscana, no va arribar. I Silvestre va provar sort a Irlanda, de nou en moto. Allà tampoc no va trobar la novel·la, però va ensopegar amb una història que el va captivar. «A Irlanda –explica Miquel Silvestre des d’un hotel de la República Txeca– vaig descobrir el rastre dels nàufrags de l’Armada Invencible i vaig trobar la història d’un personatge essencial: el capità Francisco de Cuéllar, un dels pocs membres de l’Armada que va aconseguir salvar-se i que va escriure una carta a Felip II relatant-li les seves desventures durant els set mesos que va estar vagant per Irlanda».
Passional com és, Silvestre es va enamorar de la història i va decidir recórrer el camí de Cuéllar amb la moto fins a trobar les humils tombes d’aquells dissortats herois de la Invencible, dels quals va publicar alguns reportatges a la premsa espanyola. Igual com s’havia enganxat als viatges amb moto, va ser llavors quan es va aficionar a seguir el rastre dels antics exploradors espanyols i explicar-lo.
Així, va acabar amb la moto als Estats Units per travessar Amèrica del Nord de cantonada a cantonada (Miami-San Diego-Vancouver- Quebec-Nova York). Va buscar a Florida els vestigis del seu conquistador espanyol, Juan Ponce de León. Va anar a Saint Augustine, primera ciutat dels EUA, per trobar les empremtes del seu fundador espanyol, Pedro Menéndez de Avilés. També va travessar el desert americà d’Anza Borrego, en homenatge al capità espanyol Juan Bautista de Anza, el primer que el va travessar a peu i arribar a Califòrnia per terra, o va recórrer el Camí Reial de les missions que va impulsar a Califòrnia el franciscà Fra Juníper Serra.
UNA AVENTURA IMPOSSIBLE
Desgranar-ho tot seria impossible. Tan impossible com li semblava a Silvestre la seva següent aventura. Va arribar a Kenya per escriure el reportatge d’una ONG i, sense gairebé adonarse’n, es va veure comprant una moto de segona mà al cap de la televisió alemanya a Àfrica de l’Est i enfilant la carretera amb 10.000 quilòmetres al davant i el repte d’arribar a Ciutat del Cap (Sud-àfrica). «Jo ni tan sols sabia quin país anava al darrere de l’altre perquè mai havia planejat un viatge per l’Àfrica». Ara recita de memòria aquell periple: «Kenya, Tanzània, Zàmbia, Zimbabwe, Botswana, Namíbia, Sudàfrica, Lesotho, Swazilàndia i Moçambic». Després va completar l’aventura pel Marroc, el Sàhara, Mauritània, Senegal i Mali. I en aquest periple africà, ara sí, Silvestre va veure la llum.
Però va ser una llum molt diferent a la que esperava. «Vaig abandonar la idea d’escriure una novel·la en adonar-me que el que m’estava passant era molt més interessant que qualsevol argument de ficció que jo pogués imaginar », explica. I es va llançar a escriure el llibre de viatges Un millón de piedras (Barataria) i a relatar aquesta aventura en moto per catorze països africans durant quatre mesos: «Hi desfila la història d’una prostituta en un hotel d’Harare (Zimbabwe), les monges d’un hospital catòlic al nord de Kenya, un portuguès mafiós a la frontera entre Namíbia i Sud-àfrica, l’àngel que em va rescatar quan vaig tenir un accident a Sud-àfrica, les infermeres d’un hospital de Lesotho que em van curar les ferides, el record dels grans exploradors, el conflicte de Moçambic, les tensions polítiques a Sud-àfrica...».
Miquel Silvestre ja tenia el llibre. Però volia més droga aventurera perquè li permetia tres coses: «Reivindicar part del nostre passat explorador, viure una aventura mentre anava a buscar el rastre d’aquells homes, i trobar una matèria primera fantàstica per escriure: rescatar el record dels antics exploradors i explicar com són ara els llocs que ells van veure». I després de dos grans periples amb moto per Àsia central i el sud de la conca mediterrània, en els quals va ensumar el rastre d’Adolfo Ribadeneira, l’espanyol que es va endur escrits de Mesopotàmia, de Fernando de Arana, l’arquitecte de Damasc que va aixecar més de 70 edificis vuitcentistes, o de Ruy González de Clavijo, 600 anys després que el viatger trepitgés la mítica Samarcanda, Miquel Silvestre ha iniciat el projecte definitiu: un viatge amb moto de 18 mesos d’Espanya a Alaska seguint el rastre d’altres grans exploradors espanyols.
Va començar el 10 de juliol a Noruega i serà una expedició al voltant del món, explica, «per mostrar qui van ser Pedro Páez, descobridor de les fonts del Nil Blau a Etiòpia; Sant Francesc Xavier, missioner al Pacífic; el Coronel Palanca, conqueridor de Saigon (a la Guerra de la Conxinxina del segle XIX); o Urdaneta, explorador de les Filipines. Però no només m’interessen els homes, també vull escoltar el vulgar, aquest estrany idioma amb un 50% de velles paraules castellanes que es parla en algunes illes de Malàisia, o visitar Córdoba i Valdés d’Alaska, els dos topònims espanyols més septentrionals del planeta». D’aquesta aventura en traurà un altre llibre un home, meitat escriptor meitat viatger, que es considera «l’última baula de la llarga cadena d’exploradors espanyols».
El valencià Miquel Silvestre, que va abandonar una plaça de registrador de la propietat per
trobar la inspiració literària, inicia un viatge amb moto de 18 mesos entre Espanya i Alaska rere
el rastre dels grans aventurers espanyols; ja ha recorregut 67 països i reivindica l'èpica del viatge.
Aquesta és la història d’un registrador de la propietat, número u de la seva promoció, que quan s’afarta del «magma de comoditats que va devorant la seva capacitat de somieg i fent la seva vida cada vegada més grisa», decideix penjar el vestit d’una professió d’èxit per canviar-lo pel d’un aventurer a la caça de la Idea de la novel·la perfecta. Després de tres anys perseguint l’anhelat argument, aquesta ambició literària l’ha convertit en un viatger que ha recorregut 67 països en solitari sobre una moto que ja va pels 100.000 quilòmetres al comptador. És la història de Miquel Silvestre (Dénia, 1968), que el 15 d’abril del 2008 va decidir agafar les regnes de la seva vida i va emprendre el seu primer viatge. Diu que quan se li acabin els diners tornarà a la seva plaça de funcionari, una feina que, encara que no l’omple, li ha permès estalviar i demanar una excedència que li ha obert les portes al seu somni.
Malalt de literatura, se’n va anar a la Toscana per ser l’únic paratge del món que Josep Pla hauria salvat del foc. La BMW GS 1200 que carregava al vaixell i el viatge italià eren l’excusa: ell només anava a mirar la gent i a descobrir nous paisatges mentre esperava l’arribada de la gran idea d’aquest llibre que, després de tres novel·les i alguns contes publicats amb escàs eco, el consagressin –aquest cop sí– a l’Olimp de les lletres. Però la Idea, després de quinze dies a la Toscana, no va arribar. I Silvestre va provar sort a Irlanda, de nou en moto. Allà tampoc no va trobar la novel·la, però va ensopegar amb una història que el va captivar. «A Irlanda –explica Miquel Silvestre des d’un hotel de la República Txeca– vaig descobrir el rastre dels nàufrags de l’Armada Invencible i vaig trobar la història d’un personatge essencial: el capità Francisco de Cuéllar, un dels pocs membres de l’Armada que va aconseguir salvar-se i que va escriure una carta a Felip II relatant-li les seves desventures durant els set mesos que va estar vagant per Irlanda».
Passional com és, Silvestre es va enamorar de la història i va decidir recórrer el camí de Cuéllar amb la moto fins a trobar les humils tombes d’aquells dissortats herois de la Invencible, dels quals va publicar alguns reportatges a la premsa espanyola. Igual com s’havia enganxat als viatges amb moto, va ser llavors quan es va aficionar a seguir el rastre dels antics exploradors espanyols i explicar-lo.
Així, va acabar amb la moto als Estats Units per travessar Amèrica del Nord de cantonada a cantonada (Miami-San Diego-Vancouver- Quebec-Nova York). Va buscar a Florida els vestigis del seu conquistador espanyol, Juan Ponce de León. Va anar a Saint Augustine, primera ciutat dels EUA, per trobar les empremtes del seu fundador espanyol, Pedro Menéndez de Avilés. També va travessar el desert americà d’Anza Borrego, en homenatge al capità espanyol Juan Bautista de Anza, el primer que el va travessar a peu i arribar a Califòrnia per terra, o va recórrer el Camí Reial de les missions que va impulsar a Califòrnia el franciscà Fra Juníper Serra.
UNA AVENTURA IMPOSSIBLE
Desgranar-ho tot seria impossible. Tan impossible com li semblava a Silvestre la seva següent aventura. Va arribar a Kenya per escriure el reportatge d’una ONG i, sense gairebé adonarse’n, es va veure comprant una moto de segona mà al cap de la televisió alemanya a Àfrica de l’Est i enfilant la carretera amb 10.000 quilòmetres al davant i el repte d’arribar a Ciutat del Cap (Sud-àfrica). «Jo ni tan sols sabia quin país anava al darrere de l’altre perquè mai havia planejat un viatge per l’Àfrica». Ara recita de memòria aquell periple: «Kenya, Tanzània, Zàmbia, Zimbabwe, Botswana, Namíbia, Sudàfrica, Lesotho, Swazilàndia i Moçambic». Després va completar l’aventura pel Marroc, el Sàhara, Mauritània, Senegal i Mali. I en aquest periple africà, ara sí, Silvestre va veure la llum.
Però va ser una llum molt diferent a la que esperava. «Vaig abandonar la idea d’escriure una novel·la en adonar-me que el que m’estava passant era molt més interessant que qualsevol argument de ficció que jo pogués imaginar », explica. I es va llançar a escriure el llibre de viatges Un millón de piedras (Barataria) i a relatar aquesta aventura en moto per catorze països africans durant quatre mesos: «Hi desfila la història d’una prostituta en un hotel d’Harare (Zimbabwe), les monges d’un hospital catòlic al nord de Kenya, un portuguès mafiós a la frontera entre Namíbia i Sud-àfrica, l’àngel que em va rescatar quan vaig tenir un accident a Sud-àfrica, les infermeres d’un hospital de Lesotho que em van curar les ferides, el record dels grans exploradors, el conflicte de Moçambic, les tensions polítiques a Sud-àfrica...».
Miquel Silvestre ja tenia el llibre. Però volia més droga aventurera perquè li permetia tres coses: «Reivindicar part del nostre passat explorador, viure una aventura mentre anava a buscar el rastre d’aquells homes, i trobar una matèria primera fantàstica per escriure: rescatar el record dels antics exploradors i explicar com són ara els llocs que ells van veure». I després de dos grans periples amb moto per Àsia central i el sud de la conca mediterrània, en els quals va ensumar el rastre d’Adolfo Ribadeneira, l’espanyol que es va endur escrits de Mesopotàmia, de Fernando de Arana, l’arquitecte de Damasc que va aixecar més de 70 edificis vuitcentistes, o de Ruy González de Clavijo, 600 anys després que el viatger trepitgés la mítica Samarcanda, Miquel Silvestre ha iniciat el projecte definitiu: un viatge amb moto de 18 mesos d’Espanya a Alaska seguint el rastre d’altres grans exploradors espanyols.
Va començar el 10 de juliol a Noruega i serà una expedició al voltant del món, explica, «per mostrar qui van ser Pedro Páez, descobridor de les fonts del Nil Blau a Etiòpia; Sant Francesc Xavier, missioner al Pacífic; el Coronel Palanca, conqueridor de Saigon (a la Guerra de la Conxinxina del segle XIX); o Urdaneta, explorador de les Filipines. Però no només m’interessen els homes, també vull escoltar el vulgar, aquest estrany idioma amb un 50% de velles paraules castellanes que es parla en algunes illes de Malàisia, o visitar Córdoba i Valdés d’Alaska, els dos topònims espanyols més septentrionals del planeta». D’aquesta aventura en traurà un altre llibre un home, meitat escriptor meitat viatger, que es considera «l’última baula de la llarga cadena d’exploradors espanyols».
